El dia d'avui me'l quedo tooot sencer.
I el d'ahir, i tots els que he viscut i tant! Aquest el d'avui ha
estat especial perquè és l'últim present que he viscut i m'encanta
aquest present. I avui ha plogut. I a la plaça de Gràcia les gotes
feien dibuixos efímers; acompanyats aquests per sons reflex del camí
que cada gota ha fet fins aquí. Jo, la receptora de la percepció,
volia caminar nua amb el cap alçat sentit les gotes d'aigua caient a
la meva cara. I he marxat per uns instants. I he tornat.
Asseguda a la barca els peus em toquen
la sorra seca d'aquesta immensa i solitària platja. Respiro.
Escolto. Observo. Espero.
Els amics passen corrents tot
animant-me que els segueixi per gaudir el bany tot junts. Jo espero.
I arriba.
A poc a poC.
Puc veure com s'apropa.
Puc veure que està aquí.
Cada cop escolto les seves passes més
properes.
I tot estenen la má. Hi és.
M'ha mullat. I no s'atura.
La sorra ara es molla.
M'aixeco, camino. Giro. Salto. Corro. I
em banyo.
I floto i noto
les gotes al meu cos.
I escolto i oloro la pluja que està
amb nosaltres aquell vespre.
Amb les orelles a l'aigua salada sento
que crida
aixeco el cap,
i continuant,
no calla per una estona.
La pluja ha cridat ben fort ben llarg.
La pluja m'ha cridat ben fort ben
llarg.
Escolto la pluja com mai l'havia sentit
abans.
Escolto la pluja malaia com mai l'havia
escoltat abans.
Els peus nuus em portaren aquesta nit
de tornada a casa, a gràcia, a la plaça.
Perquè en hi ha que caminen per la
pluja i en hi ha que es mullen.
