divendres, 26 d’octubre de 2012

La pluja m'ha fet tornar :)

El dia d'avui me'l quedo tooot sencer. I el d'ahir, i tots els que he viscut i tant! Aquest el d'avui ha estat especial perquè és l'últim present que he viscut i m'encanta aquest present. I avui ha plogut. I a la plaça de Gràcia les gotes feien dibuixos efímers; acompanyats aquests per sons reflex del camí que cada gota ha fet fins aquí. Jo, la receptora de la percepció, volia caminar nua amb el cap alçat sentit les gotes d'aigua caient a la meva cara. I he marxat per uns instants. I he tornat.

Asseguda a la barca els peus em toquen la sorra seca d'aquesta immensa i solitària platja. Respiro. Escolto. Observo. Espero.
Els amics passen corrents tot animant-me que els segueixi per gaudir el bany tot junts. Jo espero.
I arriba.
A poc a poC.
Puc veure com s'apropa.
Puc veure que està aquí.
Cada cop escolto les seves passes més properes.
I tot estenen la má. Hi és.
M'ha mullat. I no s'atura.
La sorra ara es molla.
M'aixeco, camino. Giro. Salto. Corro. I
em banyo.
I floto i noto
les gotes al meu cos.
I escolto i oloro la pluja que està amb nosaltres aquell vespre.
Amb les orelles a l'aigua salada sento que crida
aixeco el cap,
i continuant,
no calla per una estona.
La pluja ha cridat ben fort ben llarg.
La pluja m'ha cridat ben fort ben llarg.
Escolto la pluja com mai l'havia sentit abans.
Escolto la pluja malaia com mai l'havia escoltat abans.

Els peus nuus em portaren aquesta nit de tornada a casa, a gràcia, a la plaça.
Perquè en hi ha que caminen per la pluja i en hi ha que es mullen.