dilluns, 28 de gener de 2008

C'est la vie

Pis compartit, amistat, llibertat, compartir, felicitat, molt temps, pocs calers, molta energia, ganes d'aprendre (molt!), ganes de viure experiències varies, noves, ganes de conèixer llocs i gent diverses, la meva caixeta, voluntat (a vegades no tanta com em caldria, però aquí està), pensar molt i per tant reflexionar també molt.

M'estic descobrint. D'un quant temps ençà m'han canviat coses. No tant per fora com per dins. Necessito viure els moments que estic visquen ara, tal com li vaig dir un dia a una persona molt important per mi. Sé que li ha sigut dur i li agraeixo la total comprensió que ha tingut amb mi. De veritat, MOLTES GRÀCIES! I com li vaig dir també aquell dia, no sé on em portarà tot això però se que val la pena.

Visc el dia a dia. No m'agrada fer plans a molts dies vista. Necessito viure el moment sense lligams ni tan sols de
petits compromisos. I de moment m'està resultant molt interessant...

M'agraden aquells dies quan surto de casa a mig matí amb intenció de tornar a casa per dinar i finalment no torno fins que el nou dia ja es comença a despertar. M'agrada quan no tinc temps ni de dormir, a pesar de no treballar ni estudiar. M'agrada quan vull fer coses més interessants que dormir. Simplement em deixo portar pels moments. Vaig aprenent de les experiències en les que em vaig ficant, en les que em vaig trobant.
És bonic, interessant i complicat això d'anar aprenent amb les experiències. Inevitablement, la cago. En més o menys grau en algun moment m'equivoco. M'equivoco amb les meves paraules, amb les meves respostes, amb els meus actes. No vull dir que això sigui dolent, De todo se aprende en esta vida (com deia la meva mare), però si que fa algunes coses més complicades.
La clau és anar trobant un equilibri a tot, no? Pensar... analitzar, escoltar, parlar. No esperar gaire dels altres, si no acabes pensant que t'han decebut i ells no tenen la culpa.
Deduir, és necessari, però amb mesura. Preguntar, sempre que vulguis escoltar la resposta. Parlar, amb sinceritat, sense pors, però sí amb límits. Segur que no estem molt lluny l'un de l'altre. Sempre hi ha temps.

El que és ben segur és que sempre em restarà el record de les que van ser primeres experiències i TOT el que comporten.


dimecres, 23 de gener de 2008

Va de llibres

- Jo crec que no hi ha res que passi per casualitat, saps? En el fons, les coses tenen el seu pla secret, encara que nosaltres no l'entenguem. (...) Tot forma part d'alguna cosa que no podem entendre, però que ens posseeix.

L'Ombra del Vent, de Carlos Ruiz Zafón


Totalment d'acord.


dimarts, 22 de gener de 2008

I a més a més, educar un gos!

El temps passa. Tots ho sabem. Tots ho veiem que cada cop passa més ràpid. No te n'adones i pam, ja fa més de 12 que ens coneixem! Bua!! Quantes històries!! Quants riures, emocions, dinars, nits dormint, nits bevent, nits fumant, simplement nits, dies, viatges, aventures, alegries, tristeses, descobriments, badalls... en fi... compartir, créixer, recórrer les nostres vides, conèixer-nos...

Gran màgia això de poder-nos conèixer. A nosaltres mateixos i als altres. I no només parlo de conèixer gent nova, sinó també a la gent que ja coneixem i que podem conèixer més i millor.

El primer dia que es coneix a una persona sempre és casualitat. Hem estat en el mateix lloc i al mateix moment i per diferents raons hem compartit temps. Potser perquè tenim algun conegut en comú, o per feina, o per necessitats, o per aficions... per qualsevol cosa. A partir d'allà s'obre una possibilitat d'establir una relació entre nosaltres. Ens hem conegut. Perfecte. Ja tenim un que. Decidirem, inconscientment, quin tipus de relació volem tenir, si és el cas que en volem tenir, clar. Potser només serà una relació de companys de feina o de classe. En tal cas, ens deixarem conèixer una part petita de nosaltres, o més ben dit, un nosaltres. Està clar que no actuem igual amb tothom i per tant mostrem un nosaltres que forma part d'un tot que té diferents nivells. Nivells que van lligats al tipus de relació que tenim entre nosaltres i la persona en qüestió.


M'agrada adonar-me quan ma germana no m'escolta. No m'importa. Sé que ho fa sense voler, és la seva manera de ser. I m'agrada. Em recorda que la conec (i ja fa un tou d'anys!!), que me la estimo i que m'agrada que sigui ella la meva germana. D'uns anys en aquí hem aconseguit tenir una relació molt bona. Una relació més que d'amigues. Ens hem conegut i ens estem coneixent. Hem passat temps juntes i els seguirem passant. Que el temps passa ràpid i que millor que poder-lo compartir amb els qui coneixem i estimem.

No m'agrada quan, per circumstàncies de la vida, s'ha de passar temps sense poder seguir compartint aquest temps. És temps que no ens hem pogut conèixer. I en aquest temps, quan penses en aquella persona que un dia va ser tan important per tu i ara no és gairebé res, penses en qui deu ser ara. T'emportes decepcions, decepcions sense confirmar. Et fan ràbia les maleïdes circumstàncies. Només esperes el temps en que ja no hi siguin. I suposo que a vegades no arriba mai però en d'altres arriba una nit en que hi ha una sorpresa i les circumstàncies maleïdes ja no hi son. No hi ha barreres. Perfecte. Ara toca recuperar una mica el temps perdut, no?

Què és de la teva vida???
....

...tota una nit xerrant

... fins la sortida del sol i una mica més

M'he adonat que no m'ha decepcionat... que segueix sent el mateix de sempre encara que amb una vida, com dic jo, d'adult.

Ens adonem que tenim molts coneguts. Cada persona ens coneix i nosaltres els coneixem. Però no deixem que ens coneguin tots per igual. Necessitem sentir-nos lliures per poder mostrar el nostre jo als altres. Lliures amb nosaltres mateixos i amb ells.

Amb certs amics, no sóc lliure. Hi ha vegades que tinc ganes d'intentar que em coneguin més i poder-los conèixer més a ells també, però per circumstàncies de la vida no m'atreveixo a fer-ho. Sé que no pot ser bo. Per tant segueixo amb la relació al nivell al que està i sé que hi haurà coses que no podré compartir amb ells. Simplement aquella primera casualitat que va fer que un dia ens coneguessin, ara ens limita. Llàstima.


En altres ocasions aquella primera coincidència casual ens dóna la màxima llibertat. I la relació que creem és lliure d'arribar a qualsevol nivell. No hi ha quelcom qui hi posi límits, obstacles. Només nosaltres i el temps decidiran fins on arribem.