I a més a més, educar un gos!

El temps passa. Tots ho sabem. Tots ho veiem que cada cop passa més ràpid. No te n'adones i pam, ja fa més de 12 que ens coneixem! Bua!! Quantes històries!! Quants riures, emocions, dinars, nits dormint, nits bevent, nits fumant, simplement nits, dies, viatges, aventures, alegries, tristeses, descobriments, badalls... en fi... compartir, créixer, recórrer les nostres vides, conèixer-nos...

Gran màgia això de poder-nos conèixer. A nosaltres mateixos i als altres. I no només parlo de conèixer gent nova, sinó també a la gent que ja coneixem i que podem conèixer més i millor.

El primer dia que es coneix a una persona sempre és casualitat. Hem estat en el mateix lloc i al mateix moment i per diferents raons hem compartit temps. Potser perquè tenim algun conegut en comú, o per feina, o per necessitats, o per aficions... per qualsevol cosa. A partir d'allà s'obre una possibilitat d'establir una relació entre nosaltres. Ens hem conegut. Perfecte. Ja tenim un que. Decidirem, inconscientment, quin tipus de relació volem tenir, si és el cas que en volem tenir, clar. Potser només serà una relació de companys de feina o de classe. En tal cas, ens deixarem conèixer una part petita de nosaltres, o més ben dit, un nosaltres. Està clar que no actuem igual amb tothom i per tant mostrem un nosaltres que forma part d'un tot que té diferents nivells. Nivells que van lligats al tipus de relació que tenim entre nosaltres i la persona en qüestió.


M'agrada adonar-me quan ma germana no m'escolta. No m'importa. Sé que ho fa sense voler, és la seva manera de ser. I m'agrada. Em recorda que la conec (i ja fa un tou d'anys!!), que me la estimo i que m'agrada que sigui ella la meva germana. D'uns anys en aquí hem aconseguit tenir una relació molt bona. Una relació més que d'amigues. Ens hem conegut i ens estem coneixent. Hem passat temps juntes i els seguirem passant. Que el temps passa ràpid i que millor que poder-lo compartir amb els qui coneixem i estimem.

No m'agrada quan, per circumstàncies de la vida, s'ha de passar temps sense poder seguir compartint aquest temps. És temps que no ens hem pogut conèixer. I en aquest temps, quan penses en aquella persona que un dia va ser tan important per tu i ara no és gairebé res, penses en qui deu ser ara. T'emportes decepcions, decepcions sense confirmar. Et fan ràbia les maleïdes circumstàncies. Només esperes el temps en que ja no hi siguin. I suposo que a vegades no arriba mai però en d'altres arriba una nit en que hi ha una sorpresa i les circumstàncies maleïdes ja no hi son. No hi ha barreres. Perfecte. Ara toca recuperar una mica el temps perdut, no?

Què és de la teva vida???

....

...tota una nit xerrant

... fins la sortida del sol i una mica més

M'he adonat que no m'ha decepcionat... que segueix sent el mateix de sempre encara que amb una vida, com dic jo, d'adult.

Ens adonem que tenim molts coneguts. Cada persona ens coneix i nosaltres els coneixem. Però no deixem que ens coneguin tots per igual. Necessitem sentir-nos lliures per poder mostrar el nostre jo als altres. Lliures amb nosaltres mateixos i amb ells.

Amb certs amics, no sóc lliure. Hi ha vegades que tinc ganes d'intentar que em coneguin més i poder-los conèixer més a ells també, però per circumstàncies de la vida no m'atreveixo a fer-ho. Sé que no pot ser bo. Per tant segueixo amb la relació al nivell al que està i sé que hi haurà coses que no podré compartir amb ells. Simplement aquella primera casualitat que va fer que un dia ens coneguessin, ara ens limita. Llàstima.

En altres ocasions aquella primera coincidència casual ens dóna la màxima llibertat. I la relació que creem és lliure d'arribar a qualsevol nivell. No hi ha quelcom qui hi posi límits, obstacles. Només nosaltres i el temps decidiran fins on arribem.