Si i no!

Dema fara vuit mesos que vaig sortir de casa (uaca!)

Segueixo voltant. Feliç. Torno a voltar sola. Han set mes de dos mesos de fer-ho acompanyada, i quin bon company!! Se t'anyora i se t'anyorara. Estic contenta, has fet el que el cos i la ment et demanava. Aix!! Quines sorpreses que donaras! Quina enveja! Aix Titus! Que grande! Ara ja ho puc dir, ja has arribat...

I jo aqui. Ara a la city, KL (Kuala Lumpur), Malaysia. Parlo amb ma germana i em diu que te ganes de veure'm, jooo!! Maxima!! I jo!! Tinc moltes ganes de veure't! Segueixo totes les teves passes i penso molt en tu. Si trobo un Doraemon li demano la porta magica i en planto a Gracia en un pliqui, segur!


I aquesta campiona, la Vira, em pregunta si no tinc ganes de tornar...

I SI! Una banda de mi SI vol tonar!

Es aquesta que te ganes de fer una clara amb tu a la cafetera tot despres de fer-te una forta abraçada, la que te ganes de veure la seva gent, gaudir de Gracia, menjar pernil i bon formatge (mmm!!) i bon pa i tota la dieta mediterrania, la que esta cansada de fer i desfer la motxilla, i de carregar-la, de no tenir una casa fixa (ni un llit), de no entendre tot allo o res del que diu la gent que m'envolta, de decidir tot, des de les coses mes basiques de cada dia fins quina es la meva propera destinacio. La que vol cuinar, comprar. Tenir un ordinador. La que esta farta de les picades de mosquits.
La banda que ha fet que aprengui a viure amb uns minims (que sempre poden ser menys), que fa que em separi de la bona gent amb la que vaig compartint aquesta part de la meva vida. La que te ganes de fer rodatges i afegir musica al ipod i anar a concerts en directe, la que no deixa de pensar en la meva gent...

I NO! Una banda de mi NO vol tornar!

Es aquesta que viu i em fa gaudir del moment, que apren sobre la vida, la gent, la cultura i les religions, els paissos i sobre mi. La que em fa adonar-me'n del que tinc, del que soc, del que em puc permetre i soc capaç, de a qui estimo de debo, del que es prescindible i el que sempre necessitem.
La banda encuriosida per descobrir noves i/o diferents coses, maneres de fer, de tastar nous menjars, nous indrets, nova gent, noves llengues i em deixa temps per pensar i em fa reflexionar. Reflexionar sobre la vida i sobre mi.
Aquesta banda de mi que coneix a gent de tot arreu, amb la seva vida amb la que compartim moments i ens ensenyem mutuament i casi sense que ens adonem cultivem una bona amistat. La que em permet viure situacions inolvidables per inumerables raons, i em fa arribar a llocs increiblement bonics.
Aquesta banda que se'n surt de tot allo que se li planteja, que sempre va endavant sabent que la vida sempre es genial. La que em fa sentir lliure en un mon que no s'acaba ,on sempre hi ha possibilitats de fer i desfer. Un gran mon que no deixar de voltar. I jo amb ell.
La banda que ara em fa ser feliç.

Per la meva xente.

I a la meva xente, sabeu que penso molt en vosaltres i com sempre dic, us estimo i us enyoro! Sigueu feliços!

Petons i abraçades!

Sempre meus, sempre vostra,
Estel·la

Trista pero Contenta

Es triste volver,
es triste quedarse
pero lo mas triste es separarse.

Gaudeix tot el que jo ara no puc gaudir, tu ja saps... :)
Petonassos i abraçades!!!

Myanmar i nosaltres

[Escrit en directe i transcrit en diferit un cop passat el bloqueig de blogs a Myanmar]

Mmm!! Una miqueta de pluja! Quina olor a mullat! Que refrescant!

Estic a l'autobus (amb totes les seves lletres) que ens porta des de Bagan a Yangon per anar a la platja. Seran... aviam, sortim a les 14:00h i arribem cap a les 8:00h del dia seguent, s'enten. Calculeu vosaltres, ara prefereixo no saber-ho.

M'encanten els viatges llargs, i aquest es la comoditat en persona pel tipus de transport que hem usat en aquest pais. At the moment (i que duri) tinc dos seients per mi i en Titus te dos seients per ell. Mirant per la finestra, envoltada dels meus pensaments, he tingut la sensacio de tornar a viatjar sola. Llegint, pensant, escribint (tasca no realment facil tenint en compte com vibra i salta el bus degut a l'estat deplorable de l'asfalt, pero autentic), gaudint del viatge i dels paissatges, dels pobles que atravessem... em sento feliç. I soc feliç.

Soc lluny de casa. Puc contar mes de set mesos fora de casa, pero cada dia recordo d'on vinc: Where are you from? Pregunta la gent, o ho intenta tot formulant una frase semblant. You speak myanmar language? Nene. Ho hem apres ahir. A little bit i si, paraules basiques. Paraules que faciliten les nostres necessitats i la comunicacio amb els locals. Hola, gracies, quant val?, aigua, lavabo, els numeros, no entenc, arros, arros fregit, no vull i tot el que ens ha estat possible retenir dins els nostres cervells.

La gent ens somriu pel carrer, s'encurisejen de veure'ns i se'n riuen quan ens senten parlar la seva llengua en senyal de sorpresa. Els que parlen angles com bonament poden, s'interessen per nosaltres. En respondre Barcelona, la majoria (per no dir tothom) tenen com a resposta ah! socker! I els mes futboleros ja comencen amb la al·lienacio. Aquests son els de passada, que tambe s'interessen cap a on anem i quant temps estema al lloc en concret o a Myanmar. Entenc el seu interes per nosaltres, pero a vegades els hi falta entendre que nosaltres som questionats per aquestes mateixes preguntes prou sovint, pero ho acceptem i intentem fer el millor paper que cada circumstancia ens permet.

Hem conegut gent amb la que, pel temps i pel seu angles, ens ha permes una mica mes de comunicacio, amb mes o menys didicultat, pero arribant a compartint moments. Ens han preguntat coses, els hi hem preguntat coses i no em deixo de soprendre. Esta clar que no hem pogut fer amics de l'anima, pero si gent per recordar i gent que ens ha ensenyat molt, molt sobre les seves vides i sobre les seves possibilitats, gent que tenen poc i del poc que tenen ens n'ofereixen i comparteixen.

Myanmar i la seva gent

[Escrit en directe i transcrit en diferit un cop passat el bloqueig de blogs a Myanmar]

Gent que lluita per dia a dia aconseguir uns pocs diners per tenir quelcom de menjar, gent que amb els pocs recursos dels que disposen viuen i no deixen de ser feliços, sempre mirant de trobar el moment per relaxar-se i fer el te a les cases de te. Es pot veure que al pais la gent treballa força, i sobretot les dones, i s'observa tambe en que son les que menys es veuen a les cases de te.

La figura femenina d'aquest pais se la pot veure treballant en botigues, en llocs de menjar al carrer, en restaurants (a la cuina i servint), a les cases de te, a la construccio, als boats, a casa (feina mes dura que al nostre pais, doncs aqui la electricitat es molt limitada a tot Myanmar i en algunes zones no tenen ni aigua corrent a casa), a les escoles, als hotels, als camps... i potser on no se les veu gaire es en la conduccio de transports publics i a les cases de te, relaxades. I amb aixo no vull menys preuar els homes, que tambe treballen durament a tot arreu, pero si que ells troben temps per relaxar-se amb mes cotidianitat.

Qui tambe m'ha sorpres, i es troba al llarg de Myanmar, son els nens treballant. Amb no mes de deu anys els trobes en restaurants, cases de te, venent al carrer, als trens i als vaixells, pasturant i fent allo que bonament poden. Alguns d'ells ho combinen amb l'escola, altres no.

Pero una cosa la saben, o dues, la gent de Myanamar no es pot permetre sortir del pais. Tot fora es massa car. Els mes afortunats han viatjat pel pais, els altres no han sortit del seu estat. L'altra cosa que tenen clara es que nosaltres, com a turistes que som, som rics. Als seus ulls es aixi, segur. En alguns llocs, sobretot alla on passa mes turisme, se n'aprofiten i ens fan pagar les coses mes cares (transport, per dormir i fins i tot el menjar). Ens sorpren, i quan m'ho diuen no m'agrada que m'ho diguin, quan ho penso si, hi ha gent que tranquil·lament ens diu: tu ets turista i ets ric, jo no. Que hem de fer? Res mes que assumir la nostra posicio de turistes. Per sort majoritariament no es aixi.

Els myanmaresos son amables, simpatics, somrients, lluitadors, treballadors (amb pocs recursos pero ben aprofitats), petits i morenos, i amb una energia i una empenta que molts de nosaltres no sabem el que es.

El que diuen i el que passa

Uns arriben a port, d'altres han pres la decisio de marxar i d'altres ho faran en breu. En n'hi ha que tot d'una, en uns mesos, deixaran de ser una parella per passar a ser una familia, d'atres se separen mentres d'altres s'ajunten. Hi ha els que s'enfaden i els que no tenen temps ni per fer-ho, els que necessiten desconectar i els hi es molt dificil aconseguir-ho.

I jo, essent jo mateixa.
Perduda en aquest mon donant voltes
Unes voltes que s'acceleren i no volen parar
Vull fer plans, no aquests no funcionen
Millor previsions, modificant-les amb cada pas
Passos que m'ensenyen les novetats que en tot moment vaig captant
Captacio, retenir... i temps... temps per captar, per retenir
Tinc el temps, uau! el temps que no tinc a casa meva

Temps per pensar
Temps per reflexionar
Temps per entendre
Temps per adonar-se
Temps per compartir
Temps per aprendre
Temps per
Temps per aprofitar i ser feliç
i per gaudir

I a mi em deien:

"Creu-me nena (per fer-ho mes dramatic), quan tornis tot i tothom seguira igual, no et preocupis"

I no, no em preocupo. I no, no m'ho crec
I m'agrada, m'agrada la diferencia en les coses

M
u
a
k
s

M

u

a

k

i

s

La corda

Thailand i ara Malaysia, i no se ben be quan pero tinc intencio de tornar a Thailand per despres anar cap a Cambodja i seguir per Vietnam passant per Laos i perque no Myanmar, eh Vira?? I potser Xina, no Lucas??

No te n'andones i el mon es fa gran i alhora petit... puc arribar alla on vulgui, pero sempre sense fer plans. No works aixo de fer plans. Mai es compleixen perque el que importa es el present. Ho sabia abans d'embarcar-me en la meva aventurilla, pero ara ho corroboro. Qualsevol cosa pot fer canviar de plans i per segur, sempre es per millor.

De moment vaig saltant d'illa en illa, en busca de la tranquil.litat. Gaudint de la calor i de les grans piscines que la gent diu mar...

Mmmmm!!! Com m'agrada aquesta sensacio... viure la vida com em ve de gust... fer amics, bons amics, sisi, italian girl, jo vaig fent amics en el meu cami... Pero no, kaka, sempre arriba el moment en que has de decidir... em quedo a qui a viure o segueixo passejant-me pel mon?? De moment vaig optant per la segona... aixi que ahir al vespre vaig decidir despres de casi tres setmanes a Pulau Perhentian Kecil, que dema dire fins la propera a la meva gent que deixo aqui... Suhaimi i Ossu, i fins la propera als que seguim diferents camins... Mariluz and Collin. Bons moments compartints... jooo!!!

Agafo la corda i us lligo a tots, i us emporto amb mi de viatge... comenca a ser llarga, pero mai s'acaba... sempre s'allarga... Nice!!

Petons per tothom!!

OPC - Opportunity for Poor Children

Be, com alguns ja sabreu de moment estic a Mae Hong Son. La veritat es que es un poble encantador, tranquil, amb pocs turistes i amb un llac fantastic. Porto aqui ben be, dues setmanes. I per que tant, us preguntareu, oi? Doncs sencill. Hi estic a gust. He trobat una italiana encantadora, la Sabrina, i ella juntament amb la Marrel i amb la Debbie (que ja va marxar) i ara amb la Melissa, son voluntaries de Travel to Teach, encara que elles no estan contentes amb la organitzacio, si que estan encantades amb la feina que fan.

Es tracta d'ensenyar angles en una escola a les afores de Mae Hong Son als nens tailandesos. La veritat es que la feina es genial, per la gent d'aqui es important parlar l'angles i que millor que els hi puguin ensenyar gent nativa o que te un elevat domini de l'angles, que no es el meu cas, de moment. Per tant, la meva funcio en aqui ha estat de fotografa (tot i les classes de fotografia que tenim pendent, eh Pedro!!!). M'he dedicat a prendre fotos de les classes amb els alumnes. Ara em toca la feina dura, fer una primera seleccio. Vaig fent, jejeje!!

Paral.lelament, les voluntaries en questio, tambe ho son en un orfenat, proper a Mae Hong Son, al OPC (Opportunity for Poor Children) on estan fent una feina excelent. En aquest orfenat hi ha 44 nens provinents de Myanmar (Birmania). Alguns son orfes i d'altres tenen familia pero no els hi poden brindar una educacio al seu pais. Pero, aqui a Tailandia, els nens son immigrants i estan de manera il.legal, per tant no disposen de l'ajuda de l'estat de Tailandia.

De moment l'orfenat te el que diriem els minims. Dues habitacions, una per les nenes i l'altra per els nens, una cuina amb el minim per cuinar i una sala coberta amb 3 taules on uns quants poden menjar, pero no tots, molts d'ells acaben fent l'apat a terra. No tenen ni llum, ni aigua corrent. Quan es fa fosc, se'n van a dormir. L'orfenat esta situat al costat d'un riu, en el qual els nens es banyen cada dia, agafen l'aigua que necessiten pel lavabo i per les necessitats varies. A l'orfanat hi viu un matrimoni el qual s'encarrega de cuidar la canalla i fer el manteniment de les instal.lacions.

Pero a tot aixo li hem de sumar les mancances que tenen mes directes i simples com son:

Pasta de dents, raspall de dents, sabó, xampú, tovalloles, diversos de peces de vestir (hivern i estiu), barrets, detergent per la roba, per desinfectar-la, contenidors per aliments (com son bols, plats i altres), diversos estris de cuina, piles (per que puguin escoltar musica), bateries de cotxe (per usar-la com a font d'energia), millorar la qualitat dels aliments (la carn no saben el que és, quan es festa mengen noodles perque els altres dies nomes i sempre mengen una mica d'arròs i verdures cultivades a prop de l'orfenat...), articles de papereria (coses per l'escola com motxilles, quaderns, llapis de colors, cera, tempera i pincells, àlbums per dibuixar, coixins, llençols, mantes, jocs de taula (que no requereixin coneixements de catala ni de castella, si un cas en angles), pilotes de futbol i voleibol, raquetes de tennis, llibres d'anglès (ficció i d'escola), entre d'altres coses i tot el que pugui necessitar un nen.

Pero, es clar, a tot aixo no deixen de ser nens, i quan els acompanyes en les seves estones lliures no paren de somriure i de jugar amb tot el que tenen al seu abast.

Les voluntaries que s'ho poden permetre els hi compren coses que necessiten. Aquest es el cas de la Debbie, que els hi ha comprat sabates i mitjons nous a tots els nens i les nenes, i va comprar un parell de radiocassettes per tal que els nens puguessin escoltar musica, cosa potser prescindible pero tambe important en l'educacio. La Diane, una de les primeres voluntaries de l'orfenat i els hi compra tot allo que pot. Va comprar una nevera, que tenen a una casa propera, a l'ofici on disposen d'electricitat. Quan l'economia els hi permeti, podran millorar l'alimentacio i conservar-la.

Les voluntaries que no s'ho poden permetre, el que donen es el seu temps i la ganes d'ajudar a aquests nens. Els caps de setmana fem excursio al parc del poble, a la piscina o alla on es pugui, sempre organitzant jocs i sempre que es pot amb els quals puguin aprendre. Ja casi son uns experts fent pulseres, jejeje!! I la comunicacio, no es un problema. Son nens. A mes, la Sabrina, ha creat un grup a traves del facebook, on s'ha posat en contacte amb els seus amics italians i estan organitzant tot d'events (des de rifes, samarretes, venta de menjar fins a concerts) en benefici del OPC. Us deixo l'enllac, per aquells que tingueu facebook http://www.facebook.com/p.php?i=514242995&k=XXA2YZU3V5YM5AEARFZ4XR&r(esta en italia i en poroces de traduccio a l'angles). En principi es aquest. Busqueu el grup "Opportunities for Poor Children", es un grup obert a tots. Si no ho trobeu, aviseu-me, que jo el facebook no el controlo gaire.

Tambe, aquests dies ha vingut un institus de Melbourne (Australia) amb 13 alumnes i 3 prifessors a fer treballs de millores a l'orfanat. En aquest cas s'han centrat en la creacio d'un parc de jocs infantils on els nens poden jugar amb els tipics columpios que tots hem jugat quan erem petits. I els nens tambe van gaudir ajudant a pintar i en tot allo que podien.
Estava previst que vinguessin altres voluntaris d'Estats Units pero amb les revolucions que hi ha hagut ultimament a Bangkok, de moment s'ha cancel.lat aquest voluntariat. En aquest cas, el que volien fer era la reconstruccio del pont que cada dia els nens i qualsevol que vulgui accedir a l'ofenat han de creuar. El pont actual, son unes quantes canyes de bambu, posades de qualsevol manera. Per atravessar els nens, encara, pero el problema el trobem quan es necessita atravessar amb el carro amb el menjar, per exemple. En aquest cas el carro el passen pel riu amb les complicacions que implica, i aixo ara que no es epoca de pluges.

Be. Suposo que podeu veure perque m'hi estic tants dies per aqui, no? La veritat es que m'encantaria poder-los ajudar mes del que faig ara... essent la fotografa... si algu te alguna idea?? Endavant!
Properament penjare fotos. Estic fent seleccio!!

Petons per tots!!!