Temps al temps

Encara enyoro els nostres moments, les nostres maratons, els nostres xinos, la musica sense radio al cotxe, el canviar una roda amb tu, la nostra felicitat... el teu Somriure. Mmmm!

Despres de tant de temps? Amb tant poc temps? Sembla que si.

A vegades jo tampoc ho etenc, tranqui. Pero hi ha confi, no?

Soc impacient, pero vaig aprenent!

Petons i petonassos!

Nus vemus!

Good Crazy Moment:

No se... fem un petilla? ;-)

Un moment ha arribat

Sabeu el seu nom. Es diu Tony, de cognom, Crazy Japanese Man!! Però com jo! Si no, aquí no estem. Be, els inicis els coneixeu. Pose-m'hi cara i coneixem una mica la seva vida, doncs.

I'm only a writer, retired writer! Aixi és defineix Nagumo Kaito, Tony pels westerns.





Prové d'una família humil, nascut i crescut a Osaka, Japan. Va cursar els seus estudis de Social Science a Waseda University, Tokyo. Quan encara estaba per acabar aquests estudis, aprofitant que la universitat era tancada va embarcar-se en el seu primer viatge com a backpacker lleuger, sol i lluny de casa. Va comencar pel Japo, on per casualitat va trobar un amic del seu germa que li va oferir una curta feina a la televisio a Taiwan. Un cop feta la feina i cobrada va continuar fins a Sri Lanka. Quan ja portava uns 3 mesos de viatge, per necessitats mediques va haber de tornar al Japo, passant les dues primeres setmanes a l'hospital. Recuperat va tornar als seus estudis i a la seva vida.

Un cop graduat Osaka el va acollir de nou. Els primers anys despres de la universitat, amb els cabells llargs i l'anima hippie, com ell confesa, va dedicar-los al mon del cinema. Va escriure i dirigir el seu primer curtmetratge, "Bye, bye again" al 1978 i dins el festival Pia Film Festival, a Japan, va aconseguir un gran reconeixement (Soot and Dustseal give).

Mes endavant va deixar el cinema i comencar els més de 30 anys dedicats al periodisme escrivint sobre altra gent. Ha conegut a molta gent que a passat pel seu bolígraf i pel seu mac. Molta d'aquesta és gent reconeguda per diverses raons com és el cas, entre d'altres, del Premi Nobel de la Pau 1991, Aung San Suu Kyi.

Una mica menys d'una dècada l'ha dedicat a un diari japonès, treballant més hores de les que un dia té. El cos, ja cansat i les ganes de viatjar, li van demanar un canvi i va adquirir la llibertat del freelance, cosa que no el va alliberar gaire de dedicar un constant a la seva feina, ara repartida entre magazines i diaris però ara arreu del món. Ell mateix es considera un periodista anarquista.

Aquesta la seva feina, ha fet que viatges per arreu del mon creuant fronteres i deixant un segell més tintat dins el seu passport. Coneixent gent cada dia. En casos ha arribat a crear vertadera amistat, però en la majoria tenia amb prou feines cinc minuts per establir contacte directe i seguit començar amb l'entrevista. Això l'ha ensenyat a poder reconèixer la bondat i altres qualitats o la falta d'elles de qualsevol persona a tan sols cop d'ull.
Gent ben diferent l'una de l'altra i en indrets diferents, on la cultura, la religió, el clima, els costums, la seva gent és diferent. No religion és la seva opció.

En la seva trajectòria professional, va residir un any al Brasil. Aqui les drogues van ser el tema per els seus dos primers llibres. Cocaine, 1991, es el titol del primer escrit al mateix Brazil. Durant les seves anades i tornades arreu del mon per mirar de coneixer gent ha deixat constància d'alguns dels seus viatges en un parell de llibres mes.

Al llarg de la seva vida ha tingut unes poques relacions sentimentals, una d'elles fins el matrimoni. Cadasquna li ha aportat el seu granet a la seva vida, a tot el que ha fet i a tot el que ha escrit.

Tot i el que ha vist, ha viscut i ha conegut en els seus quasi seixanta anys de vida, segueix sent un home que té pors, la valentia no és el seu fort. Ell és només un escriptor. Sabem de la única vegada que ha pujat a un avió per deixar-se caure saltant, però en arribar altre cop a terra tan sols va haver de sortir de l'avió. Això si, sempre mira per la seguretat, per davant de tot. Safety first.

Ara, ja retirat mesos enrera, gaudeix tranquil.lament del seu veler, Jumping Jack Flash, entre terres Thailandeses i Malaysianes. Torna sovint a Japan per curts terminis. Segueix escribint, ara per ell, per als seus fans (que en te un bon munt) en el seu blog, (traducccio). Comenca a portar una vida de relax, gaudint sempre amb un somriure i compartint-lo amb els amics que va retrobant i descobrint alla on va.

You have written about many people, but who has written about you?

Nobody

Aquest és el meu nou amic, el meu capita, amb qui recorrem la mar a tocar de la costa de Malaysia.



Simplement quan em toquin els 60, els vull com els seus.

Arigato my friend!

Rouser

Quina felicitat que es queda al cos despres de xerrar una llarga estona amb qui tinc lluny i a mes esta en un lloc desconegut per mi.

Em passejat els tres plegats, la Rouser, el seu ordinador i jo per casa seva i les rodalies. Ara ja se una mica mes on estas. I amb qui estas i que fas... jooo!! Roser!! Feia tant que no xerravem like this!

No se si ja l'havia demanat abans publicament, pero ara la porta del Doraemon no m'aniria gens malament. Oberta, Leeds. Mmm!! Una abracada a la meva Rouss!! I poder-nos explicar tot i mes en directe, i compartir un porret, i... massa lluny... massa temps separades. Les dues estem a gust on som. A ella ja li esta be el fred. Tanca la finestra de la seva habitacio, a les golfes, pel fort vent mentre jo gaudeixo de la lluna asseguda a la proa del veler. I les dues ben felices, amb ganes de veure'ns. Pero gaudint del moment!




Tot arriba bonica. TOT.

Ho saps, T'estimo! I miss you! Que aprofiti!

Friends

Qui mínimament em conegui sabrà la meva addicció a Friends!! Doncs encara que sembli increïble, no he vist l'últim capítol!!! Sí,sí com ho sentiu, per una cosa i altra no ho he fet... i avui el Felix s'ho ha currat i l'ha llogat per mi!! I arribo de currar i pam... el dvd!!
No m'atreveixo a donar-li al play... quins nervis... i quina... no sé com explicar-ho... és admetre que hi ha un final... potser per aquesta sensació és per la que encara no m'havia atrevit a veure l'últim... però vinga, tb en tinc ganes... i ja fa prou que ho necessito...


Són la 1 i 33 d'un dimecres a la matinada, i si, em disposo a veure l'últim capítol (que de fet en són dos, yujuuuu!!!) amb un pol·liol menta, un porret i al final en companyia, un col·leguilla que tot just haurà vist 2 capítols m'acompanyarà en aquest moment tant... jejeje!!!
Ja explicaré... o no!!


Petonarros per tots!! Cuideu-vos i sigueu feliços!!
Mua, muak!!

Bona nit a tots!!